FESTIVAL DE PERALADA. Sara Blanch, soprano. Michael Spyres, tenor. Giulio Zappa, piano. Obres d’Offenbach, Gounod, Rossini, Puccini, Sorozábal, Chapí, Donizetti, Thomas, Bracco, Lara, Giménez i Penella. ESGLÉSIA DEL CARME (PERALADA). 8 D’AGOST DE 2026.
A banda de la quarantena edició del festival, el pretext -si en calia algun- per tornar a convidar Sara Blanch a Peralada era la celebració del desè aniversari de la seva primera visita, llavors com a primera artista resident de l’esdeveniment, el mateix any en què la cantant havia rebut el Premi Festival de Peralada -entre d’altres- al Concurs de Cant Tenor Viñas. Després de diverses intervencions aquell 2016, la soprano ebrenca hi ha tornat altres vegades, sempre en formats variats, fins arribar al recital protagonitzat enguany al costat de l’americà Michael Spyres.
Tal com anunciaven les notes al programa de mà, la proposta reunia dos cantants de trajectòries singulars que tenen el bel canto com a punt de contacte. Potser per això, el programa finalment confegit era força inconnex, tot i que contenia bona part de melodies populars com les que agraden a una majoria del públic assistent.
De bell antuvi, i en general al llarg de tot el recital, Spyres es va mostrar més empàtic i relaxat, fins i tot còmic, que no pas Blanch, inicialment més cauta, potser sabedora que les peces més exigents, si més no tècnicament, l’esperaven a la segona part del concert. Acabada de tornar del debut a la Royal Opera House com a Marie de La fille du régiment de Donizetti -que se suma als dels últims anys en escenaris tan importants com La Scala de Milà o l’Òpera de París-, la soprano ebrenca admetia aquesta mateixa setmana ser conscient de l’evolució del seu instrument i de la necessitat d’observar-lo amb atenció.
És clar que el mateix podria dir Michael Spyres, a qui agrada definir-se de baritenor per la seva capacitat d’afrontar partitures pensades per a pràcticament totes les tessitures. Ho va demostrar interpretant des del “Largo al factotum” del Barbiere di Siviglia fins a “La donna è mobile” de Rigoletto com a primera propina, passant per música llatina com Granada d’Agustín Lara o fragments de sarsuela com “No puede ser” de La tabernera del puerto que, tot i abordar amb un castellà de dicció gairebé perfecta, no va acabar de servir amb el doll d’emoció precís.
Tampoc Sara Blanch no va poder fer lluir al màxim “Carceleras” de Las hijas del Zebedeo, si bé aquest va ser l’únic però entre altres pàgines de manual com “Je veux vivre” de Romeo et Juliette i “Oh mio babbino caro” de Gianni Schicchi a la primera part. I ja més desimbolta, la soprano va aconseguir alguns dels moments de màxim impacte emocional del recital en el duet “Caro elisir, sei mio” de L’elisir d’amore i, sobretot, amb l’escena de la follia d’Ophélie de Hamlet que ja va desplegar ara fa dos anys en el seu debut al Palau de la Música i en la qual va tornar a absorbir completament l’atenció del públic amb la combinació de dots vocals i actorals amb què es va desplaçar per tota l’església. També a la segona part, va oferir interpretacions bellíssimes de Musica proibita de Gastaldon i “Me llaman la primorosa” d’El barbero de Sevilla de Giménez i Nieto, abans de tancar el programa oficial amb el duet “Torero quiero ser” d’El gato montés de Penella, valor segur per als assistents a un recital d’aquestes característiques. En aquesta recta final, Blanch -que s’havia canviat de vestit expressament- va seduir especialment amb moviments atractius i expressius que delataven la seva formació inicial en dansa.
En el capítol de les propines, a més de l’ària verdiana de Spyres ja esmentada, Blanch va oferir el “Vals” de Musetta de La Bohème i, plegats, els dos cantants van regalar l’entranyable cançó Non ti scordar di me d’Ernesto de Curtis i l’apropiat duet “Addio, addio, speranza ed anima”, novament de Rigoletto de Verdi.
Va acompanyar Spyres i Blanch al llarg d’aquesta dilatada marató de música el pianista Giulio Zappa.
Imatge destacada: © Miquel González.
