Pau Casals: Missa de Glòria, Salve Montserratina, O vos omnes, Nigra Sum, selecció d’El Pessebre, El cant dels ocells. Enric Casals: “Elegia” de la Suite en Re.
Mar Jordana, soprano. Marc Sala, tenor. David Guitart, baix. Sveta Trushka, violoncel. Mercè Sanchis, orgue. Coral Càrmina. Daniel Mestre, direcció.
Editorial Boileau. Barcelona, 2026.
Entre les novetats commemoratives del 150è aniversari del naixement de Pau Casals, aquesta publicació de Boileau amb la Missa de Glòria i altres motets i peces corals destaca com una de les aportacions més rellevants de l’any, tant pel valor simbòlic de l’efemèride com per posar a l’abast dels melòmans, músics i professionals de la música una restitució patrimonial de primer ordre. En un panorama que no va precisament sobrat d’enregistraments de misses, oratoris i gran repertori religiós de compositors catalans, aquest doble CD contribueix a omplir una mancança històrica i se suma a les iniciatives discogràfiques que durant la darrera dècada han difós algunes de les composicions de cambra de Casals.
L’edició es presenta en un digipack doble i inclou unes notes explicatives del director de la Coral Càrmina en català, castellà i anglès. El text aporta la informació essencial sobre les obres enregistrades i el seu context de composició. Tanmateix, sorprèn l’absència de qualsevol referència a la repercussió que va tenir la recuperació moderna de la Missa de Glòria, àmpliament documentada per la premsa generalista, local i especialitzada. Sovint, el sector musical lamenta la manca de difusió de les iniciatives que sorgeixen fora dels grans centres culturals; però, paradoxalment, en casos com aquest, són els mateixos protagonistes qui ometen testimonis valuosos d’aquell ressò i de les persones que van contribuir a fer possible la recuperació i la projecció de l’obra. Més enllà de la cura editorial, ens trobem davant d’un enregistrament destinat a esdevenir una referència tant per la solvència interpretativa dels protagonistes com pel fet d’oferir primeres gravacions mundials d’obres que fins ara restaven absents del catàleg discogràfic com en el cas de la Missa de Glòria i de l’Ave Maria de l’abat Marcet amb obligat de violoncel, composta l’any 1934. Es tracta d’una pàgina breu i d’escriptura senzilla dedicada a Antoni Maria Marcet (1878-1946), impulsor de la renovació cultural i espiritual de Montserrat i una de les personalitats més influents de la història moderna del monestir.
La història recent de la Missa de Glòria constitueix, de fet, un dels aspectes més atractius d’aquest projecte. El 28 de gener de 2024 l’església de la Puríssima de Sabadell va acollir la segona interpretació moderna de després de la seva recuperació, fet que va situar novament la ciutat al mapa musical gràcies a la iniciativa de l’Associació Amics de l’Orgue de Sabadell, que reprenia l’activitat després de dos anys d’inactivitat. Aquell concert va tenir una significació especial. D’una banda, la participació de la Coral Càrmina es va emmarcar en els actes commemoratius del seu cinquantenari. De l’altra, va arribar poques setmanes després de la primera interpretació moderna de la Missa, presentada el 2 de desembre de 2023 a El Vendrell gràcies a la tasca dels Amics de l’Orgue de la capital del Baix Penedès i en ocasió del mig segle de la mort de Pau Casals.
Composta l’any 1892, quan Casals tenia només quinze anys, la Missa de Glòria sorprèn per les seves dimensions i ambició. Lluny de ser un simple exercici acadèmic, revela les extraordinàries aptituds d’un adolescent que des dels onze anys ja era capaç de llegir amb fluïdesa qualsevol partitura i que havia assimilat amb una rapidesa excepcional els ensenyaments rebuts dels seus mestres. Entre aquests va tenir un paper especialment rellevant Josep Rodoreda, autor del Virolai, que li va impartir classes d’harmonia i va contribuir decisivament a la seva formació compositiva. La missa esdevé així un document privilegiat per comprendre els primers passos creatius d’una personalitat musical que, tot i no ser mai un fora de sèrie com a creador ni un experimentador, va llegar pàgines que mereixen ser escoltades i interpretades de tant en tant.
Seguint l’ordinari litúrgic, la Missa de Glòria conjuga una estructura i uns recursos estilístics plenament inserits en la tradició de la música religiosa del segle XIX: on la majoria dels versicles es presenten com a número tancat dins la retòrica i els usos que només compositors com Beethoven havien trencat. Així, el “Kyrie” presenta una construcció tripartida i bitemàtica: les invocacions extremes corresponen al cor, mentre que la secció central, dedicada al “Christe eleison”, recau en el tenor. Marc Sala la resol amb exquisidesa en el fraseig, una dicció clara i un timbre de lírico-lleuger que aporta la dosi justa d’expressivitat sense forçar el caràcter el passatge, de melodisme tènuement belcantista.
Lluny de les elaboracions contrapuntístiques o de les grans fugues pròpies d’altres models de missa, Casals fonamenta el discurs en la melodia acompanyada i en una escriptura predominantment homofònica, sense impedir puntuals disgregacions de la textura com a “Et in terra pax” o al “Cum sancto spiritu” o altres passatges més elaborats en aquest sentit com “Et resurrexit” del “Credo”, construït a tres veus. El llenguatge vocal manté una línia lírica, austera i escassament ornamentada, hereva de l’estètica del moviment coral contemporani. El “Credo” constitueix el nucli central de la partitura, amb una durada propera als vint-i-un minuts, i esdevé la secció més extensa i heterogènia de tota la missa. Casals hi desplega un nombre considerable de motius i idees temàtiques mitjançant una successió de números tancats que remet directament a les pràctiques compositives heretades del segle XVIII. Alguns d’aquests episodis són confiats als solistes, com “Et ex Patre” per a soprano i baix, “Et in spiritum sanctum” per al tenor o el “Benedictus” per a la soprano.
Al llarg dels prop de quaranta-cinc minuts de durada, l’obra revela altres qualitats que mereixen ser destacades. D’una banda, la intuïció amb què el jove Casals construeix determinats clímax expressius, com el final del “Sanctus”, on les veus femenines ascendeixen cap a l’agut generant una tensió especialment efectiva. De l’altra, la naturalitat melòdica d’un discurs que, malgrat la seva senzillesa, incorpora puntuals friccions harmòniques i mostra un coneixement notable de les possibilitats de la veu, amb una escriptura còmoda i ben adaptada a les tessitures; segurament pensada per a l’ofici del Vendrell. Tal com explica Daniel Mestre a les notes de carpeta, l’enregistrament es basa en l’edició revisada i publicada per Boileau, a la qual ha introduït alguns ajustaments puntuals amb criteris eminentment pràctics: hi ha afegit un introït gregorià abans del “Credo” i elimina dos passatges reiteratius a l’inici del “Cum sancto spiritu” del “Gloria” i al “Benedictus” respectivament. Intervencions discretes que contribueixen a reforçar la fluïdesa del discurs sense alterar-ne substancialment la fesomia.
L’aposta interpretativa constitueix un altre dels atractius de l’enregistrament, ja que la Coral Càrmina respon amb l’eficiència que l’ha convertit en una formació coral de referència del país: afinació segura, una dicció acurada i una densitat sonora apreciable en les cordes, fins i tot en els passatges més exposats, en aquells que exigeixen una major independència de les línies vocals, a cappella i/o de textura més polifònica. Entre els solistes, cal lloar la soprano Mar Jordana, que convenç per l’homogeneïtat d’un timbre cristal·lí i per un cant sempre ben sostingut, ideal per a una escriptura que privilegia la línia abans que el virtuosisme; el tenor Marc Sala aporta experiència, elegància i una notable capacitat per modelar el text; i, per últim, el baix David Guitart també defensa amb dignitat la seva particel·la.
El segon disc completa el retrat del Casals compositor amb una selecció de motets i peces religioses, moltes d’elles vinculades a l’entorn de Montserrat. Entre aquestes sobresurten la Salve Montserratina i l’O vos omnes, pàgines que permeten apreciar una escriptura concentrada i funcional, allunyada de qualsevol efectisme. El programa incorpora igualment dos extractes de l’oratori El Pessebre: “L’estel” i el vibrant “Glòria a Déu”, que culmina amb una proclamació de pau tan necessària avui com en el moment de la seva composició. Aquestes dues peces apareixen en la transcripció per a orgue de Klaus Rothaupt, estrenada l’any 2013 en un concert que va reunir dos-cents cantaires de la Federació Catalana d’Entitats Corals, amb Mercè Sanchís a l’orgue i la direcció del mateix Daniel Mestre, tal com aquest recorda a les notes de carpeta. La inclusió final d’El cant dels ocells tanca un enregistrament que no oblida la importància del germà petit de Casals, Enric Casals: la violoncel·lista Sveta Trushka n’interpreta l’”Elegia” de la Suite en Re composta el 1973 per la mort de Pau.
Cal celebrar, en definitiva, que aquesta música hagi arribat finalment al disc encara que no sigui una obra rupturista, ni la missa més bonica del repertori: deixem-nos de maximalismes i ponderem l’ofici del jove Casals i la importància de tenir eines documentals que ens permetin seguir reescrivint la nostra història musical. I és que l’enregistrament també posa de manifest una assignatura pendent de la musicologia catalana: l’absència d’un estudi exhaustiu sobre la producció compositiva de Pau Casals. Malgrat l’abundància de referències bibliogràfiques dedicades a la seva trajectòria com a violoncel·lista, director i figura pública, encara manca un catàleg crític complet i una anàlisi aprofundida de les seves obres. En aquest sentit, treballs com De Festívola al Preludi d’El Pessebre. Una aproximació al catàleg de l’obra musical de Pau Casals a partir de les seves sardanes, d’Albert Fontelles i Anna Costal, constitueixen una valuosa excepció, però també evidencien tot el camí que resta per recórrer en l’estudi sistemàtic de Pau Casals com a compositor.
