Moments viscuts
Enric Morera
Barcelona: Cap de Brot, 2026
Per fi! Feia massa temps que les memòries d’Enric Morera restaven en la inòpia per a diverses generacions, només localitzables en l’edició original del 1936. La reedició no deixa de ser significativa, i més quan no prové d’una gran institució ni d’una editorial especialitzada en música, sinó d’un petit segell independent que ha assumit els riscos econòmics i editorials d’una operació que, des de qualsevol perspectiva patrimonial, semblava gairebé obligada. La circumstància és encara més encoratjadora davant la falta de suport de les polítiques públiques de foment cultural de la Generalitat de Catalunya. Costa d’entendre que unes memòries com aquestes, escrites per una de les figures cabdals de la música catalana del Modernisme, hagin estat considerades “un projecte que no proposa l’obra d’un autor patrimonial”, mentre es destinen recursos a iniciatives de rellevància molt més que discutible.
Perquè les Memòries no són únicament el relat d’alguns records i moments d’una trajectòria artística. Són també el testimoni d’un home que es va sentir sovint marginat, menystingut o directament combatut pels mateixos ambients culturals als quals havia contribuït decisivament a donar forma. Lluny de qualsevol temptació hagiogràfica o de l’autobombo, desprenen una franquesa gairebé desarmant. En aquest sentit, Morera se’ns mostra vehement, inconformista, observador agut i irònic, trets que converteixen la lectura d’aquest text no gaire extens en una experiència sorprenentment amena. Amb la sensatesa –i també amb la irritació– de qui considera que ha estat injustament tractat, reparteix crítiques amb una llibertat de judici poc habitual. Pedrell, a qui reconeix la importància musicològica, rep una valoració molt menys entusiasta com a compositor. Tampoc no s’estalvia comentaris severíssims sobre figures tan respectades aleshores com ara Alió, Millet, Vives o Granados, ni sobre el que considera el diletantisme excessiu de bona part de l’entorn musical català.
En aquest sentit, aquest text palesa alguns conflictes institucionals de la Catalunya musical de finals del segle XIX i principis del XX. Hi reapareixen episodis ben coneguts, però rarament explicats des d’una perspectiva tan personal com el viatge frustrat a París amb la Societat Coral Catalunya Nova per participar a l’Exposició Universal del 1900 o les seves difícils relacions amb l’Orfeó Català –incloent-hi el polèmic incident de la senyera i l’Orfeó Català al Liceu l’any 1899. En contrast, les seves paraules envers l’Orfeó Gracienc resulten molt més cordials i revelen unes afinitats personals i artístiques que la historiografia no sempre ha subratllat prou. Aquest és precisament un dels grans valors del llibre: les seves opinions poden ser discutibles; la seva mirada, inevitablement parcial. Però és justament aquesta subjectivitat la que converteix el text en una font tan valuosa.
Especialment entretingudes resulten les pàgines dedicades a la infantesa argentina, on el compositor evoca la vida rural amb una vivacitat narrativa que, en alguns moments, recorda l’univers aventurer i primitiu de Don Segundo Sombra de Ricardo Güiraldes o determinats episodis de les novel·les de Prosper Mérimée. Batalles de galls, paisatges feréstecs, supervivència quotidiana, violència latent, figures de bandolers i genets errants desfilen davant del lector amb una força plàstica inesperada. Són pàgines que sovint semblen més pròpies d’una novel·la de formació que no pas d’unes memòries musicals.
D’altra banda, un recull d’articles publicats a la revista «Vibracions» entre el 1929 i el 1930 tanca el volum reafirmant la faceta del Morera polemista. Hi reflexiona sobre l’ensenyament musical, la situació dels compositors, el funcionament de les institucions i el paper de l’Escola Municipal de Música, amb observacions especialment dures envers Antoni Nicolau i, novament, Lluís Millet, que permeten entendre la coherència d’un pensament que es mantingué ferm fins als darrers anys. Més enllà de l’encertat pròleg de Joan Magrané, escrit amb claredat, concisió i absència de retòrica innecessària, o de l’epíleg d’Enric Casasses, dos textos que comparteixen algunes de les virtuts d’aquestes memòries –la franquesa, la voluntat de parlar clar i la confiança que els fets, quan són prou eloqüents, no necessiten gaires ornaments–, l’única reserva important que mereix l’edició rau en l’absència d’un aparell crític amb notes que ampliessin o verifiquessin determinades informacions biogràfiques, com ara la cronologia exacta dels seus retorns entre l’Argentina i Catalunya, o que aportessin més dades sobre algunes obres i personatges que apareixen esmentats al llarg del relat.
Amb tot, aquesta mancança no desmereix una publicació que es presenta en un format de butxaca de lectura còmoda, amb lletra rodona, cos tipogràfic generós, un interessant plec d’imatges i fotografies originals i la reproducció de la coberta del 1936. Vuitanta anys després de la desaparició, Enric Morera continua discutint, provocant i incomodant. I és precisament per això que continua sent interessant de llegir-lo.
