Jaume Arnella

Resumir la vida i l’obra de qui cal considerar el més gran creador i intèrpret de música d’arrel del país no és fàcil. Aquest excapellà que va penjar la sotana al principi dels anys setanta va començar a tocar la guitarra quan encara era al seminari, tot animant els focs de camp habituals del moviment escolta, alhora que s’integrava al col·lectiu Telstar 33, amb el qual va editar la col·lecció Esplai de cançoners, reculls que es van fer popularíssims entre el jovent excursionista, fins a l’extrem de provocar la creació el segell discogràfic Als 4 Vents, del qual va ser director artístic. El 1967 va coincidir amb els membres del Grup de Folk, amb qui durant un any i mig va protagonitzar una aventura tan curta com densa difonent el folk-song anglosaxó, les músiques populars d’arreu del món i també la cançó tradicional catalana, llavors agonitzant i que gràcies a aquesta colla va iniciar un procés lent però segur de recuperació.

Després de la dissolució de Grup de Folk, durant la dècada dels setanta Arnella va viure una mena de travessia del desert, en què va passar per diverses experiències col·lectives i individuals, com la creació d’Els Sapastres, El Sac de Cançons –amb el qual va començar a fer treballs de camp–, la Cobla Cotó Fluix i, finalment, el 1980, l’Orquestrina Galana, formació amb què va assolir molta popularitat en entrar al circuit de les festes majors amb la seva reivindicació del ball d’envelat. Però l’esforç que exigia competir a la primera fila de les orquestres de ball li va passar factura: es va cremar i el 1986 va abandonar la Galana per tornar als orígens com a solitari cantador de romanços, tant de tradicionals com de nova composició, ja que fins i tot durant molts anys es va dedicar a escriure’n i cantar-ne per encàrrec, alhora que acabava de definir una forma d’interpretar-los única, personal i intransferible, que amb el temps l’ha convertit en un dels personatges més singulars i carismàtics de l’escena musical catalana.

Durant els últims anys, sense deixar mai de banda l’aspecte reivindicatiu, tant en el sentit social com en el nacional, Arnella ha diversificat la seva activitat artística adaptant poemes dels més diversos autors i treballant amb tota mena de projectes, des d’una coral femenina a qualsevol iniciativa solidària i/o col·lectiva, com la revifalla del Grup de Folk, o col·laborant amb els grups joves que l’han redescobert, com Fetus i Germà Negre, i sense deixar d’editar discos propis –ara se’ls autoedita– i llibres. Així ha arrodonit una obra que comença amb títols tan llegendaris com Sé que venen pels camins (1968) i Les rondes del vi (1969) –escrits amb el seu company Joan Soler i Amigó–, que continua amb treballs com ara Potser ja és ara l’hora (1976), el Romanço de Quico Sabater (1986), Carregat de romanços (1990) o Eròtica monàstica (1994), i que, pel que sembla, encara no ha acabat.

FERRAN RIERA: Quin balanç fas de la teva llarguíssima trajectòria?

JAUME ARNELLA: Jo estic content. He pogut fer el que m’ha agradat, que és viure de la música, de cantar, de voltar pels pobles, de parlar amb la gent… I reconec que és un privilegi, perquè ara hi ha molta gent que també vol fer això i no pot. Hi ha, però, coses que han sortit millor i d’altres que han sortit pitjor, però no em preocupa gaire perquè jo he provat de fer el que realment em sortís de dintre. Jo soc com soc, amb les meves virtuts i els meus defectes. I miro cap endavant amb alegria. Aquesta és una de les meves normes no escrites. El cos té una mena de mecanismes de defensa que quan no l’interessa un tema fa que li rellisqui. No sé fins a quin punt això està bé, però és el que hi ha. I ho he fet servir d’una manera involuntària, perquè me’n recordo que, de petit, anava a classe i m’explicaven matemàtiques i no n’entenia res. En canvi, m’ensenyaven una cançó o un poema i se m’enganxava.

FR: El fet de desenvolupar la teva carrera en l’àmbit de la música tradicional, que en principi no atrau grans masses de públic, ¿ha representat un esforç afegit?

JA: Jo què sé. En realitat és el que jo volia. Ni la música clàssica ni el rock han sigut la meva especialitat. Sempre he mirat d’anar tal com soc. Sempre m’han enamorat les cançons tradicionals i aquesta manera de dir-les, més directa, que permet la ironia, la cosa foteta. A l’hora de fer cançons he seguit aquest aire, que és el que em va bé. Si hagués pres altres opcions, potser hauria estat més ben retribuït, però m’agradava això.

FR: Has pogut viure en primera línia l’evolució del moviment folk des de mitjan dels anys seixanta, quan tu mateix deies que anàveu amb una sabata i una espardenya. Quina valoració fas de tot el que hi ha passat durant aquests anys?

JA: Ara veus que la gent va molt ben calçada, amb un parell de sabates, i fins i tot amb botes, tant pel material que usen, perquè porten uns bons instruments, com pels coneixements musicals que tenen, que són molts. Però potser el problema que els joves tenen actualment, i això no es pot estudiar a cap escola, és si tenen alguna cosa a dir o no. Si la tenen, disposen dels ingredients per fer-se sentir, i si no, val més que callin. De vegades trobes que hi ha un gran virtuós d’un instrument, però no t’arriba perquè no té res a dir. Això és el contrari del que em passava a mi: jo tenia moltes coses a dir, però no acabava de dominar les eines. Amb el temps, però, de mica en mica he anat depurant la tècnica a la meva manera. He tingut l’oportunitat de veure moltes coses. Recordo que al començament de tot les guitarres elèctriques s’endollaven a la ràdio perquè no hi havia amplificadors. Això és el més rudimentari que hi ha. I ara tens músics, fins i tot en el sector tradicional, que van amb tauletes i ordinadors, i encarreguen els seus instruments a uns lutiers especialitzats. I està molt bé, això. Jo, la meva trajectòria, l’he feta al meu aire, però no l’he feta mai sol, i m’ha anat molt bé, perquè sempre he tingut gent al costat en qui m’he pogut recolzar, en qui m’he pogut emmirallar, tant en l’aspecte musical com de convivència. Començant amb el Grup de Folk, on érem tot de neutrons que anàvem girant a una velocitat increïble, i jo n’era un més. Després amb Els Sapastres. I més endavant, la trobada amb Rafel Sala, que agafa les meves músiques i les quadra. Això et dona una tranquil·litat. Per cert, ara estem gravant un altre disc.

FR: Un episodi molt importat en la teva carrera va ser la creació de l’Orquestrina Galana als anys vuitanta.

JA: L’Orquestrina Galana va suposar una mena d’excursió a les primeres files del “canelobre”, del candelero musical. Vam tenir molt de predicament. Vam anar a molts pobles a fer un ball estàndard. També volíem fer un repertori de concert, però en vam fer molts menys. Era un aposta que consistia a fer un ball indígena per a la gent del país, sense haver de manllevar coses anglosaxones, perquè aquí ja havíem tingut molta tradició de ball d’envelat i s’havien generat molts costums, com el ball del puro, el ball de la toia… Molts balls que no només tenien efectes musicals, perquè el ball de la toia, per exemple, generava moltes rivalitats entre els pobles. Jo n’estic molt content, d’aquella època.

FR: Però hi va arribar un moment que et vas cansar de tant de merder…

JA: Allò et demanava un llenguatge diferent, tu ets en un escenari amb una amplificació i uns llums que van creixent en alçada i en potència. A l’hora de parlar passa el mateix, i cada vegada has de cridar més. I arriba un moment que tot això et cansa. Això de la Galana era com anar en un tren: o hi puges o en baixes; no hi ha un terme intermedi. Total, que vaig plegar i em vaig passar a l’altra banda. Vaig començar a treballar tot sol, amb una maleteta on em cabia el material que necessitava, en oposició a la Galana, que requeria una furgoneta cada vegada més grossa. Hi ha, però, un fil conductor entre ambdues històries: la comunicació amb la gent. Poder mantenir aquest sentiment de relligar-te amb la gent, com un cordó umbilical on no acabes de saber qui és la mare i qui és el fetus. Els de la faràndula necessitem el públic, i el públic també necessita la faràndula per poder respirar. Menjar sense sal pot ser molt saludable, però és molt avorrit. I la faràndula som la sal, i el pebre, de la societat; o ho hauríem de ser.

FR: Aquest canvi es va fer palès amb un nou repertori dedicat als romanços. Per què?

JA: Vaig passar a l’altre extrem, cantant històries llargues, en contra de totes les normes que indiquen el que han de durar les cançons en un espectacle. Un romanço pot durar molts minuts i va creant una mena de teranyina que et captiva. Jo mateix, cantant, em sentia emocionat amb aquelles històries. I llavors pensava: “jo no soc tan estrany i crec que hi haurà més gent que també és podrà emocionar amb aquest romanço”. Això em va impulsar a cantar-ne més.

FR: També has adaptat poemes de molt diversos autors.

JA: Sempre m’ha agradat llegir poesia. Els de la faràndula estem molt pendents del telèfon, sobretot a l’hivern, per si et truquen per llogar-te. Jo tenia al costat del meu telèfon tot de llibres de poesia que anava llegint mentre esperava alguna trucada. I em passava el mateix que amb els romanços: si a casa m’emociono amb un poema, tinc ganes de fer el mateix damunt d’un escenari perquè la gent també es pugui emocionar amb mi.

FR: Estàs a punt de fer vuitanta anys, i de moment no et retires. Què et motiva per continuar en actiu?

JA: No ho sé. Suposo que és la sort. Hi ha quantitat de companys que s’han quedat pel camí, des del Xesco Boix al Jordi Fàbregas. Això és com una ruleta. A mi m’agrada viure el moment present i no m’agrada fer coses gaire commemoratives, sinó anar tirant endavant amb el dia a dia. De cara a la festa dels vuitanta anys que celebrarem el 23 de març al CAT, m’han dit que faci el que vulgui, i jo he pensat que si de cas l’antologia ja la faré quan sigui gran, perquè ara mateix estic preparant una sèrie de coses que voldria presentar al Tradicionàrius, com un romanço que vaig dedicar al Joan Soler i Amigó, que va morir l’any passat, i algunes cançonetes noves, adaptacions de poemes que em toquen la fibra, d’autors com l’Estellés o el Vinyoli. Tampoc hi faltarà alguna cançó tradicional, i alguna peça reivindicativa, com un record al maqui Ramon Capdevila “Cara Cremada”. A més, m’agradarà molt actuar amb els músics habituals que sempre m’han acompanyat i són grans amics: Rafel Sala (violoncel), Ferran Martínez (piano i acordió) i Toni Oró (clarinet). I no sé si arribarem a temps per tenir enllestit aquest últim disc de què et parlava abans.

FR: El concert anirà precedit per la presentació de la teva biografia, Jaume Arnella. Artesà de cançons. Quina impressió et produeix el fet de ser el protagonista d’un llibre?

JA: Em fa una mica de vergonya, però també em fa gràcia que sigui com una obra coral on cadascú fica cullerada, perquè es parla d’històries on jo he estat present, però sempre acompanyat de molta altra gent, i està bé que tothom hi intervingui.

Imatge destacada: Jaume Arnella, en una actuació al Masnou (2007).