AIDA de G. Verdi. Anna Netrebko, Ekaterina Semenchuk, Ivan Gyngazov, Artur Rucinski, Carmen Buendía. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Shirin Neshat, direcció d’escena. Antonello Manacorda, direcció musical. LICEU. 25 DE SETEMBRE DE 2026.
El Liceu ha inaugurat temporada amb una funció d’accés exclusiu per invitació del títol més representat de la història del teatre: Aida, de Verdi. Es tracta, efectivament, d’una òpera celebratòria, ideal per a les grans ocasions per la grandiositat d’algunes escenes i també, és clar, per la popularitat que han adquirit determinats fragments.
Un dels components més esperats de la producció era la direcció artística de Shirin Neshat que, però, renuncia al primer d’aquests elements i situa l’espectador davant d’un decorat conscientment pessimista. És clar que ens trobem en un moment tan fosc com idoni per al clam de pau que pretén la directora iraniana i que Amneris formula al final de la representació, però les idees de Neshat topen frontalment, en algunes escenes, amb allò que demanen el llibret i la partitura.
L’escenari està ocupat en tot moment per una gran estructura cúbica que adopta diferents formats i giravolta sobre ella mateixa, sobre les parets de la qual es projecten en nombroses escenes -fins a fer-se tedioses, de fet- imatges de grups que es preparen per a la guerra o bé de persones refugiades. La presència d’aquest cub obliga els cantants a situar-se, i això és bo, a la part davantera de l’escena, però els grans cors ideats per il·lustrar una desfilada militar queden totalment estàtics i deslluïts. Les dues desfilades d’esquelets per davant del teló que Neshat proposa per als entreactes no aporten res, allarguen la funció i són absolutament prescindibles.
La inexperiència en òpera que admet la directora iraniana, que ha anat introduint modificacions a aquesta producció estrenada a Salzburg el 2017, es compensa en aquesta producció amb un estol vocal absolutament competent. El cap de cartell, Anna Netrebko, deixa clar que domina de fa anys el paper, en la mateixa mesura que és evident que es troba en plena maduresa d’una carrera artística on ho ha demostrat tot. Continua superant les dificultats que li planteja Verdi amb aparent facilitat i tant fa gala de greus carnosos com de filats impressionants en el registre agut.
Segurament, Ekaterina Semenchuk és l’única d’aquest repartiment que encara pot presumir de més experiència en el rol, en aquest cas una Amneris que rivalitza amb Aida no només en l’amor per Radamès sinó també en protagonisme i minuts de presència a l’escenari.
El tenor Ivan Gyngazov és una agradable sorpresa com a protagonista masculí per la solvència de les seves prestacions vocals, si bé podria ser més generós en la dimensió actoral, i Arthur Rucinski confirma que Amonasro també és un paper que escau a la contundència del seu instrument.
Antonello Manacorda, que a la roda de premsa de presentació de la producció ja havia avançat que entén aquesta partitura de manera molt distant dels clixés que l’envolten, es llueix amb una discreta però efectiva, atenta als detalls més que a l’extraversió.
Amb aquesta funció i aquesta temporada s’enceta també un nou cicle al Liceu, amb els relleus de Josep Pons per Jonathan Nott a la direcció musical i, a la presidència, Salvador Alemany per Helena Guardans, que va ser nomenada el matí d’aquell mateix dia.
Imatge destacada: © Sergi Panizo.
