SANT PAU FESTIVAL. Maria Florea, violí i direcció. Montserrat Seró, soprano. Franz Schubert Filharmonia. Obres de M. Richter, J. Klimek – R. Heil – T. Tykwer i K. Jenkins. PETIT PALAU. 22 DE SETEMBRE DE 2026.
El Sant Pau Festival visità el Petit Palau per presentar-hi un concert interpretat per la secció de corda de la Franz Schubert Filharmonia amb Maria Florea en funcions de violinista solista i directora i la soprano Montserrat Seró.
El programa va estar integrat per peces de compositors que, sense filar gaire prim, es podrien adscriure al postminimalisme, un corrent artístic que representaria -sobretot quan ens referim a la música cinematogràfica- la cara més amable i per a tots els públics del minimalisme radical de la dècada dels seixanta i setanta. Músiques que, a través de la repetició de petites cèl·lules rítmiques i intervàl·liques, que sovint no arriben a poder ser considerades motius, tendeixen més a crear atmosferes que discursos i a generar un estat alterat de la percepció pròxim a una mena de parahipnosi o, potser, d’embadaliment força còmode i plàcid. Músiques molt agradables, que comencen i gairebé suspenen el pas del temps a força de moure’s en espirals que evolucionen mínimament i que acaben sense haver arribat enlloc. Són músiques que transcorren com un riu.
Vam començar amb On the nature of daylight, una peça de 2004 de Max Richter, que s’articula sobre una mena de baix de quatre notes i hi va afegint variacions i acumulació sonora. L’obra sonava d’una manera que –per entendre’ns- feia pensar en una evolució pròxima a la del cèlebre Canon de Pachelbel.
La sessió va seguir amb Meeting Laura, una obra per a soprano i orquestra del trio format per Johnny Klimek, Reinhold Heil i Tom Tykwer que forma part principal de la banda sonora de la pel·lícula El perfum: història d’un assassí dirigida el 2006 pel mateix Tykwer. La soprano Montserrat Seró va aportar el cant a una peça on la veu, més que com a vehicle d’alguna mena de missatge, funciona com un instrument que, volant sovint sobre un tremolo de corda, contrasta per la seva especificitat tímbrica.
La primera part va acabar amb el primer moviment, “Allegretto”, dels tres que integren la Suite Palladio composta per Karl Jenkins el 1995. Aquí el vigor rítmic es va fer present en una obra que, aproximadament, sonava com l’allegro inicial d’un concert per a violí de Vivaldi però sense violí solista.
La segona part va estar ocupada completament per Recomposed Vivaldi – The Four Seasons, de Max Richter, una obra de 2012. Richter juga aquí amb la familiarització del públic amb la peça de referència, en busca els elements més característics i hi aplica les tècniques de loop i ostinato pròpies del minimalisme. La peça fa molt goig i és entretinguda, especialment per a qui coneix bé Les quatre estacions perquè anar buscant i trobant els referents es converteix gairebé en un joc. Musicalment, no hi hem guanyat gaire en relació a l’original.
Cal destacar, perquè això en música contemporània és molt important, l’èxit de la proposta. El Petit Palau estava ple de públic força jove (i el concert es repetia l’endemà) i l’èxit en forma d’aplaudiments va ser rotund, inapel·lable.
Per fer retornar el públic als concerts de música contemporània, de vegades s’han de pagar preus una mica alts.
