TEMPORADA OBC. Chloe Briot; Rihab Chaieb; Liv Anna Redpath; Rinat Shaham; Sylvia Schwartz; Jean-Sébastien Bou; Nicolas Courjal; Martin Bakari; Aniol Botines. Orfeó Català. Cor Infantil de l’Orfeò Català. Ludovic Morlot, director. M. Ravel: L’enfant et les sortilèges. I. Stravinsky: L’ocell de foc. L’AUDITORI. 13 DE MAIG DE 2026.
La temporada de l’OBC va concloure a L’Auditori –al marge dels ja tradicionals concerts a la platja, la Mercè i el compromís d’enguany a Torroella– amb una vetllada de gala dedicada a dos gegants de l’orquestració, Ravel i Stravinsky. En el format habitual de doble sessió, divendres i dissabte, el programa ha articulat un díptic al voltant de L’enfant et les sortilèges, amb la participació de l’Orfeó Català i el seu Cor Infantil, i de l’imponent Ocell de foc, amb Morlot novament al capdavant de la formació.
Bona part de l’elevada assistència, que va omplir la Sala 1 de L’Auditori, pot explicar-se per l’esmentada participació de l’Orfeó, la qual cosa sempre esdevé una ocasió certament especial. Fins i tot es podria llegir com la confirmació d’una tendència: l’enfortiment de la relació entre ambdues institucions. Una sintonia que es veurà reforçada en el futur, a principis de la temporada vinent, amb la Segona de Mahler –amb l’Orfeó i l’OBC– i, de manera més indirecta, una nova col·laboració amb Dudamel al capdavant de la Filharmònica de Nova York, de visita a L’Auditori.
Però tornant a dissabte, si la temporada passada es va cloure amb L’heure espagnole, enguany ho ha fet amb la segona òpera del catàleg ravelià, L’enfant et les sortilèges. La proposta comptava amb l’aval del director lionès, profund coneixedor del compositor francès, en un moment en què el projecte discogràfic més emblemàtic de l’OBC –l’enregistrament de la integral de Ravel– s’acosta ja a la culminació.
Malgrat les evidents limitacions d’espai, que amb prou feines permetien més que una cadira per al malcriat protagonista, l’acció es va desenvolupar amb coherència, amb una desfilada de personatges raonablement animada, i que va comptar, a més, amb intèrprets de notable projecció. Prou convincent va resultar la mezzo Rihab Chaieb, en el triple rol de Mare, Tassa xinesa i Libèl·lula, aportant un to idòniament fosc per contrastar amb una inspirada Chloe Briot, en el paper protagonista, durant els frec a frec inicials. Va destacar Liv Redpath en el rol de princesa, suggerent en el duet amb Briot, i especialment en un belcantista i elegant Foc. Rinat Shaham va dibuixar un destacat Esquirol al tram final, i va resoldre amb gràcia la comicitat felina en l’intercanvi de miols amb Jean-Sébastien Bou, molt sòlid aquest darrer donant vida a l’histriònic Rellotge. La resta de masculins també va donar la talla en les breus aparicions, alguns amb millor sort que d’altres, ja que l’orquestra va enfosquir puntualment la Granota i la Tetera del tenor Martin Bakari, amb la Butaca i l’Arbre ben defensats per un ferm Nicolas Courjal. Morlot va tendir ponts entre el Cor Infantil i els personatges, i el diàleg va funcionar força bé; així mateix, el cor adult també va integrar-se bé a l’orquestra sota la batuta del director i tots plegats van assolir els punts climàtics satisfactòriament.
A la segona part, ja amb els reforços orquestrals, Morlot va endinsar-se en el conte dansé d’Stravinsky, L’ocell de foc, cèlebre títol de la mítica companyia Ballets Russos, en una lectura certament entregada i exhaustiva que, tret d’algun puntual desajust –potser els col legno inicials podien haver estat més perfilats grupalment–, va ser digna d’un final de temporada. Des del contemplatiu jardí fins la fúria ritual de Katchei, el director va desgranar els matisos de la partitura amb ofici i experiència. Entre els moments memorables, l’’Aparició de 13 princeses encantades’ va destacar per la claredat lírica, i passatges com la ‘Dansa infernal’ van percebre’s amb una gratificant energia orquestral molt ben conduïda. Per a l’entrada del Príncep al Palau Katchei, Morlot va optar per una disposició menys antifonal, situant les trompetes fora d’escenari, en una de les portes de l’escenari en comptes de fer-ho a les graderies superiors, i així van fer-ho també –amb una mica més de presència– les quatre tubes wagnerianes a l’’Arribada de Katchei l’immortal’. Una lànguida i contemplativa ‘Cançó de bressol’ va donar pas a un afalagador acte final, que posa el punt i a part a una temporada que conclou amb la sensació d’haver fet els deures. La vesprada va comptar amb el comiat de dues membres de l’orquestra, fent de tot plegat un capítol memorable.
